Etapa pre-operativa

a) La transició al pensament pre-operatiu
Durant l’etapa pre-operativa el nen que havia estat un organisme que les seves funcions més intel•ligents eren els actes sensoriomotrius ara és transformat en un que les seves cognicions superiors són manipulacions de la realitat, interiors, simbòliques.
Hi ha dos preguntes principals al voltant de les quals gira l’explicació. Primer, què és precisament la representació i quines són les seves característiques? I segon, com o per quins mitjans el nen sensoriomotriu es converteix en un manipulador de representacions?
La naturalesa de la representació
Segons Piaget, el requisit principal de la representació és la capacitat per distingir els significants dels significats i així poder evocar a un per referir-se a un altre. La capacitat generalitzada de fer aquesta diferenciació és anomenada per Piaget “funció simbòlica”. Encara que el nen sensoriomotriu mostra una espècie de conducta de referència no és capaç de fer la genuïna distinció entre significant i significat que és el que defineix la possessió de la funció simbòlica.
La intel•ligència representativa, gràcies a la possessió de la funció simbòlica, és molt diferent de la intel•ligència sensoriomotriu. En primer lloc, la intel•ligència sensoriomotriu només és capaç d’enllaçar una a una les accions successives o els estats perceptius amb els que es relaciona. Per una altra banda, el pensament representatiu té la possibilitat d’aprehendre d’una manera simultània en una síntesi única, interna, una sèrie complerta de fets separats. És un mecanisme molt més ràpid que pot recordar el passat, representar el present i anticipar el futur en un acte organitzat i breu. En segon lloc, la intel•ligència sensoriomotriu com és una intel•ligència de l’acció està limitada a la persecució de les metes concretes de l’acció abans que a la troballa del coneixement o la veritat com a tals. Per la seva mateixa naturalesa, el pensament representatiu pot reflexionar sobre l’organització dels seus propis actes mentre aquests s’apliquen a les coses i no només limitar-se a registrar l’èxit o el fracàs empírics. En tercer lloc, el pensament representatiu amb el temps pot estendre el seu abast molt més enllà dels actes presents.
El fonamental d’aquesta llibertat respecte de la realitat concreta és la manipulació simbòlica d’entitats que no són representables mitjançant imatges, per no dir tangibles. I per últim, la cognició sensoriomotriu ja que està basada en les accions en la realitat i no en les representacions de la realitat, és forçosament una cosa privada, individual, no compartida. Per una altra banda, la intel•ligència conceptual es pot socialitzar per mitjà d’un sistema de símbols codificats que tota la cultura pot compartir.
El desenvolupament de la funció simbòlica
Segons Piaget, el nen adquireix la funció simbòlica a través de desenvolupaments especialitzats d’assimilació i d’acomodació. L’aspecte fonamental de l’argumentació de Piaget és que l’acomodació com a imitació és la funció que proporciona al nen els seus primers significants, aquells que poden representar-li interiorment el significat absent. El que succeeix és que el creixement de la capacitat d’imitar amb el temps permet al nen fer imitacions tan internes com externes. Pot evocar en el pensament imitacions fetes en el passat sense realitzar-les en la realitat. Aquesta imitació interna té la forma d’una imatge i aquesta imatge constitueix el primer significant, el significat de la qual és l’acció, objecte o paraula de la que la imatge és una rèplica reduïda. Un cop té aquesta capacitat pot fer servir les imatges significants com esbossos anticipatius d’accions futures. Originàriament, l’acomodació es pot considerar com un procés passiu que consisteix en ajustar el subjecte a l’objecte. Piaget diria que una acomodació simple és una espècie de negatiu fotogràfic de l’objecte al que s’acomoda. I per una altra part, la imatge imitativa evocada actua com un esbós que pot orienta l’acció futura, les acomodacions del passat són evocades al present com imatges interiors, i a la vegada, són els mediadors anticipatius de les accions que encara no s’han efectuat.
La descripció del paper de l’assimilació en el desenvolupament de la funció simbòlica, és senzill. L’assimilació proporciona el significat el qual es refereix el significant, derivat de la imitació. Piaget ho sintetitza de la següent manera: La diferència entre l’equilibri sensorio-motriu i l’equilibri representatiu és que, en el primer, l’assimilació i l’acomodació sempre tenen lloc en el present, mentre que en el segon les assimilacions i les acomodacions anteriors sempre es barregen amb les del present.
Piaget extrau dues conseqüències importants sobre l’evolució del comportament simbòlic. En primer lloc, gran part de les dificultats que el nen s’enfronta al voler tractar de conèixer simbòlicament el món és el resultat de les complicacions de l’assimilació i l’acomodació que hem descrit. El nen no només té que equilibrar assimilacions i acomodacions relacionades amb el camp del present sinó que també té que equilibrar les relacionades amb els esquemes simbòlics. Una de les moltes expressions d’aquesta dificultat és la tendència dels nens petits a vacil•lar entre el joc, la imitació i la intel•ligència adaptada. Dins la teoria de Piaget, aquestes vacil•lacions són degudes a algunes pertorbacions en l’equilibri de l’assimilació y l’acomodació. La segona conseqüència té una major importància general, però abans d’això és necessari realitzar una distinció terminològica. Piaget distingeix dos tipus de significants. Hi ha signes que el seu significat és socialment compartit i són arbitraris en el sentit que no tenen una semblança sistemàtica amb els seus significats. Per una altre banda, els símbols són significants no codificats, que normalment tenen una semblança física amb els seus significants. Piaget inclou en aquesta categoria els símbols onírics, que són les imatges-significants que el nen petit evoca en el joc simbòlic i en la imitació diferida, els conceptes que s’esforça per formar en el pensament pre-operatiu adaptat i els primers signes lingüístics que adquireix del medi social.
Piaget fa dues observacions importants. Primer, afirma que el pensament representatiu no comença amb la incorporació dels signes verbals de l’àmbit social sinó que els primers significants són els símbols privats no verbals que apareixen cap el final de l’etapa sensorio-motriu i que la seva evolució dóna lloc a la internalització de la imitació en forma de imatges-significants. Per tant, no és l’adquisició del llenguatge el que dóna lloc a la funció simbòlica. Per suposat, Piaget subratlla la importància d’un sistema lingüístic codificat i socialment compartit en el desenvolupament del pensament conceptual. El llenguatge és el vehicle per excel•lència de la simbolització sense el qual el pensament mai seria socialitzat i per tant, lògic. I la segona observació gira en torn al fet de que els primers significants tenen les propietats dels símbols privats abans que les dels signes socials. Les primeres paraules adquirides funcionen la majoria de les vegades com a semisignes, signes impregnats de les característiques del símbol privat. Aquests es refereixen els esquemes d’accions canviants més que a les classes fixes i estables de les realitats objectives.
b) La naturalesa del pensament pre-operatiu
Difícilment pot anomenar-se pensament “bo” al pensament pre-opertaiu si se’l compara amb les formes conceptuals que més tard desenvoluparà. Ara veurem quin tipus de característiques “no bones” presenta:
Egocentrisme
El nen és egocèntric en relació amb les representacions. Piaget afirma que aquesta etapa es troba a mig camí entre el pensament adult socialitzat i el pensament autístic i egocèntric del inconscient freudià. L’egocentrisme té nombroses conseqüències. Primer de tot, el nen mostra una relativa incapacitat per prendre el paper d’altres persones, és a dir, per veure el seu propi punt de vista com un entre els molts punts de vista possibles i per tractar de coordinar-los amb aquests últims. Un exemple clar, és en el llenguatge i la comunicació ja que el nen sembla que faci pocs esforços per adequar el seu discurs a les necessitats de l’oient. Hi ha dues altres dificultats que deriven de l’egocentrisme. En primer lloc, el nen no sent la necessitat de justificar els seus raonaments davants d’altres ni de buscar possibles contradiccions en la seva lògica. I relacionat amb aquest fet, troba dificultós tractar els seus processos de pensament com un objecte de pensament. Per exemple, és incapaç de reconstruir una cadena de raonaments que acaba de seguir; pensa que no pot pensar sobre el seu propi pensament. Una de les creences més fermes de Piaget és la de que el pensament es fa conscient de sí mateix, capaç de justificar-se i capaç de respectar les normes lògic-socials de la no contradicció, la coherència, etc, gràcies a les repetides interaccions interpersonals durant les que el nen es veu forçat una i una altra vegada a prendre consciència del paper de l’altre. És la interacció social la que li dóna “el cop de gràcia” a l’egocentrisme infantil.
Centració i descentració
Una de les característiques més pronunciades d’aquest pensament és la de centrar l’atenció en un únic tret de l’objecte del seu raonament en rebordoniment dels altres aspectes importants i al fer-ho distorsiona el raonament. El nen és incapaç de descentrar, de tenir en compte trets que podrien equilibrar i compensar els efectes distorsionadors, parcials, de la centració en un tret particular. Es troba confinat a la superfície dels fenòmens sobre els que intenta pensar, assimilant només aquells aspectes superficials que més criden l’atenció.
Per exemple, el nen afirma que dos recipients iguals i estrets contenen quantitats idèntiques de líquid i negarà aquesta equivalència de la quantitat després de que el contingut d’un dels recipients s’hagi traspassat, davant dels seus ulls, a un recipient baix i ample. Llavors afirmarà que el contingut en el primer recipient és major o menor que el que hi ha en el segon. Es pot centrar en el segon recipient i dir que és perquè és ample o es pot centrar en el primer recipient i dir que és perquè es alt.
Estats i transformacions
El nen s’inclina a concentrar l’atenció en els aspectes o configuracions successives d’una cosa en major mida que en les transformacions mitjançant les quals un estat es converteix en un altre. Per tant, el pensament pre-operatiu és estàtic i immòbil. És un tipus de pensament que pot concentrar-se de manera esporàdica en aquesta o aquella condició momentània, estàtica, però que no pot lligar d’una manera adequada una sèrie completa de condicions successives en una totalitat integrada, tenint en compte les transformacions que les unifiquen i les fan lògicament coherents. I quan dirigeix la seva atenció a les transformacions, el nen troba grans dificultats.
Equilibri
Una de les característiques principals és la relativa mancança d’un equilibri estable entre l’assimilació i l’acomodació. El sistema assimilatiu tendeix a partir-se i desorganitzar-se durant el procés d’acomodació a noves situacions. És incapaç d’acomodar-se a allò nou assimilant allò vell en una forma coherent, racional, una forma que permeti conservar intactes els aspectes fonamentals de la organització assimilativa prèvia. El nen no posseeix una organització cognitiva estable, duradora i internament coherent, ni un sistema en equilibri, en el qual ordenar, relacionar i fer coherent el món que l’envolta. La seva vida cognitiva, com la seva vida afectiva, tendeix a ser inestable, discontínua, canviant d’un moment a un altre.
Acció
Piaget creu que gran part de la cognició del nen petit pren forma del que ell anomena experiment mental que és un rèplica mental, pas per pas, d’accions i fets concrets. Abans que esquematitzar, reordenar i donar una nova forma als fets, tal i com fa el nen gran, el nen petit es limita a imprimir en el seu cap les successions de fets de la realitat tal i com ho faria en la conducta manifesta. D’aquesta manera el pensament és concret.Una forma que assumeix la concertació és el que Piaget anomena realisme. Les coses són el que aparenten ser en la percepció immediata, egocèntrica, i els fenòmens insubstancials (somnis, noms, pensaments, obligacions morals, etc.) són concretats com entitats quasi tangibles.
Irreversibilitat
La característica particular del pensament pre-opeatiu que Piaget atorga més importància és la irreversibilitat. Aquest concepte està estretament relacionat amb el concepte d’equilibri i com aquest és molt complex. Per definir aquest concepte podem dir que una organització cognitiva és reversible, en oposició a la irreversible, si pot recórrer un camí cognitiu (seguir una sèrie de raonaments o transformacions d’una cosa percebuda) i després fer el camí invers, en el pensament, per trobar un punt de partida que no ha experimentat canvis. A més a més és reversible si pot composar en un únic sistema organitzat a l’observar com cadascun dels canvis és anul•lat pel seu invers, assegurant així una constància o invariabilitat subjacent per tot el sistema. Per dir-ho d’una manera general, la forma de pensament reversible és aquella que és flexible i mòbil, en equilibri estable, capaç de corregir els aspectes distorsionables. Però l’experiment mental del pensament pre-operatiu, pesat, lent i concret, no és reversible, per exemple, els nens d’aquest període són incapaços de veure la invariabilitat de la quantitat d’aigua com una cosa assegurada. Els nens d’aquest període en tot moment es troben envoltats en contradiccions, ja que són incapaços de mantenir inalterades les seves premisses durant una successió de raonaments.
Conceptes i raonaments
Piaget anomena als primers conceptes primitius utilitzats pel nen, preconceptes. Aquests, tendeixen a ser dominats per l’acció i composats per imatges i concrets. Una altre particularitat és que no es refereixen a individus que posseeixin una identitat estable a través del temps i en contextos diferents, ni a classes o col•lectivitats genuïnes d’individus semblants. El nen té dificultats per reconèixer la identitat estable en mig d’una sèrie de canvis contextuals i també té problemes per veure els membres d’aparença semblant d’una classe particular com individus separats i diferents. Piaget utilitza la paraula transductiu per referir-se als tipus de raonaments mitjançant els quals el nen vincula diversos preconceptes. Aquest tipus de raonament passa del que és particular al que és particular. Centrat en un aspecte sobresortit d’un fet, el nen irreversiblement extreu com a conclusió algun altre fet que s’imposi a la seva percepció.