El joc

El joc és la principal ocupació dels nens. És tan important per ells com és el treball o una professió pels pares. En els jocs es preparen pel món real practicant habilitats motrius, aprenent a disciplinar-se d’acord amb les normes socials i imitant els rols dels adults.
Piaget va descobrir que els nens en edat escolar consideraven les regles o normes dels jocs com sagrades i immodificables, inventades pels seus pares o per Déu. Els jocs amb regles són essencialment socials i incrementen l’adaptació a les normes socials. A l’extrem oposat es troben jocs en què els objectes són símbols que existeixen només en la imaginació del nen. En aquests jocs el nen s’ocupa de la seva pròpia fantasia i no li preocupa adaptar-se a la realitat. Els símbols poden ser de fàcil identificació o poden estar molt allunyats de la realitat. Piaget va concloure que hi ha tres tipus de jocs:
- Jocs de pràctica, (llançar pilotes, pedres...) s’originen en les activitats repetides del període sensoriomotriu i la seva funció és la de desenvolupar les habilitats motrius.
- Jocs simbòlics, (construir amb peces, on les peces poden representar un castell habitat per un monstre imaginari) predomina la imaginació del nen en aquest tipus de joc, ara bé, si l’interès en la construcció és només en construir una torre complicada, llavors no és un joc sinó una activitat constructiva.
- Jocs amb normes: es basen en l’acceptació d’un consens social d’opinió. Aquests jocs ens expliquen que el joc infantil desapareix per donar lloc a jocs socialitzats, alguns dels quals es mantenen en l’edat adulta.
Aquesta activitat descansada i feliç per la diversió que li produeix, constitueix per Piaget la característica diferencial del joc en contrast amb el “treball infantil” d’acomodació a la realitat objectiva. El joc es desenvolupa lentament però s’observa a la segona meitat del primer any. Durant el segon any sorgeixen el jocs simbòlics, on un objecte es transforma en el símbol d’una altra cosa. D’aquesta manera cap al final del període sensoriomotriu, els elements d’aquest joc són clarament perceptibles en l’activitat lúdica del nen. Tracta els objectes com si fossin una altra cosa; aquesta conducta “com si” és el que caracteritza els jocs simbòlics. El que l’objecte representa pot ser molt evident o estar distorsionat. La qüestió és que el nen utilitza símbols en lloc de la cosa real que està pensant. Entre els dos i quatre anys el nen comença a projectar els esquemes simbòlics més antics sobre objectes nous. Així el nen reprodueix les seves pròpies accions per diversió o per exhibir-se davant dels altres. Després aprèn a reproduir les accions dels altres o a fer que les seves joguines reprodueixin les seves.
Hi ha un tipus especial de joc que es realitza mitjançant la simulació d’alguna cosa prohibida en la realitat, aquest tipus de joc s’anomena joc compensatori. També es presenten jocs en els quals el nen representa certs traumes de la infància com la mort i els accidents. Al reproduir-los a la fantasia disminueix el sentiment de terror i així es fa més tolerable. Els ajuda a entendre experiències estranyes o temudes. Durant el tercer any el joc de fantasies dels nens és més intens i la visió de la realitat és més distorsionada. Això succeeix perquè encara està tancat en els seus pensaments egocèntrics i ha de realitzar moltes adaptacions noves en molt poc temps. Quant més jugui el nen amb elements que suggereixin molts usos, més estimulat es sentirà per pensar alternatives. Mica en mica el seu pensament rígid i concret es torna flexible i creatiu. Al voltant dels tres anys les seves idees solen ser il•lògiques i distorsionades però cap als quatre o cinc anys tindrà més harmonia amb el món de la realitat. Les escapades a la fantasia s’expressaren en somnis o dibuixos. Però la originalitat i flexibilitat del pensament que desenvolupen, enriquirà el desenvolupament d’interessos intel•lectuals per la resta de la seva vida.
De l’assimilació egocèntrica a la cooperació
El nen elabora els seus models d’adaptació al món exterior per mitjà de la seva activitat i les modalitats successives dels seus jocs són solidaries d’aquesta elaboració. El nen primer pot entregar-se a uns jocs d’exercici, els únics presents en el període sensoriomotriu. La funció semiòtica genera un sistema de símbols i fa possible els jocs simbòlics. Aquests recorren a l’expressió de molts aspectes de la vida corrent sota una forma transposada i exagerada, i moltes vegades, per algunes de les seves característiques molt propers els somnis. Per tant, Piaget considera que el simbolisme d’aquests jocs està essencialment centrat en el jo, no solidari d’un sistema de signes socialment imposats, i sense valor adaptatiu a la realitat.
Aquests primers jocs simbòlics entre els 2 i 6 anys dóna lloc als jocs de regles i de construcció. La transmissió social dels primers, la relació més estricte amb la realitat pels segons, assenyalen el pas de l’assimilació egocèntrica a una verdadera adaptació. Els jocs amb regles són possibles gràcies a unes noves coordinacions d’esquemes cognitius interioritzats. Les formes de sociabilitat lúdica apareixen sota la dependència de les operacions intel•lectuals: desconcentració, accions en comú i intercanvis verbals permeten progressivament trobar unes formes de col•laboració, un dels camps d’aplicació i de construcció constitueix l’activitat lúdica.
El psicoanàlisis: la funció elaboraria del joc
Els treballs psicoanalítics i les reflexions de Piaget exposades a La Formation du Symbole coincideixen a reconèixer a al joc, entre altres funcions, la d’assimilació i liquidació de conflictes o dels traumes.
Si els nens poden “descarregar” les seves tensions jugant, aquesta expansió s’ha fet possible gràcies a que, en les relacions amb els altres, el joc ha adquirit significat. Inclosos els jocs d’exercicis funcionals tenen probablement també des del seu origen un valor d’intercanvi; i aquest valor sobreafegit multiplica i modula les seves possibilitats. Els nens poden “descarregar” les seves tensions jugant i aquesta descàrrega s’obté desplaçant en uns substituts els moviments pulsionals primitivament dirigits cap el seu propi cos o cap a les persones pròximes a ells, que són els verdaders objectes i suports de les seves passions. Així gràcies al joc, els nens elaboren activament les substitucions que els permeten economitzar molta energia.
En la teràpia de nens, el joc ocuparia el lloc que té el llenguatge en la cura analítica dels adults. És a dir, el joc reflexa la història del nen, no la història tal com podria registrar-la un observador exterior, sinó la seva història subjectiva. El joc espontani només compleix la seva funció si està articulat a unes experiències subjectives establides precoçment.