Biografia Jean Piaget

Va néixer el 9 de agost de 1896 a Neuchâtel, Suïssa. Va publicar el seu primer treball científic als deu anys: una nota d’una pàgina sobre un pardal parcialment albí que havia observat en un parc públic. Va ser assistent voluntari del laboratori del director del museu d’història natural de la localitat, un especialista en l’estudi de les petxines. Durant els següents anys, fins el 1930, va publicar a prop de 25 articles sobre les petxines. Degut a les seves publicacions se li va oferir el càrrec d’encarregat de la col•lecció de les petxines del Museu de Ginebra. Va continuar amb la seva educació a la Universitat de Neuchâtel, on es va llicenciar el 1915 i després es va doctorar en ciències naturals el 1918. Piaget va fer àmplies lectures sobre filosofia, religió, biologia, sociologia i psicologia. La lectura de Bergson va inculcar en ell la idea de què la biologia podia relacionar-se amb el problema del coneixement, i va descobrir que la psicologia evolutiva serviria de mediadora entre aquests dos assumptes, que donaria com a resultat una sèrie d’obres sobre el coneixement genètic (epistemologia genètica).Mentre estudiava a Sorbona li van oferir l’oportunitat de treballar en el laboratori que dirigia Binet. El doctor Simon va suggerir que Piaget podia estandarditzar els tests de raonament de Burt amb nens. Amb aquest projecte cada cop se sentia més fascinat pels processos mitjançant els quals els nens arribaven a les seves respostes, sobretot a les incorrectes, per això va utilitzar el “mètode clínic” que més tard es faria característic del seu treball. Va publicar els resultats dels primers experiments psicològics en una sèrie de quatre articles, un dels quals va ser acceptat per la seva publicació pel director dels Arxius de Psicologia de Ginebra, Claparède.
Claparède, impressionat pel treball de Piaget, li va oferir el càrrec de director del Institut J.J. Rousseau a Ginebra. Piaget va acceptar el càrrec el 1921 i poc després va iniciar una sèrie d’estudis sobre els nens que li donarien fama mundial. Els estudis de Piaget sobre el llenguatge del nen, el raonament causal, les “teories” sobre els fenòmens quotidians, etc... van ser executats en el període de 1921 a 1925 i estan descrits en els seus primers cinc llibres i en una sèrie d’articles. Només a través de l’estudi sobre nens d’edat escolar, Piaget va ser conscient de la necessitat de distingir la lògica a l’acció, la lògica aplicada al donat concretament i la lògica aplicada als enunciat purament simbòlics, verbals. Del segon defecte Piaget n’era totalment conscient però no va poder solucionar-lo fins un temps després. El 1923 Piaget va ser escollit per ocupar un càrrec a la Universitat de Neuchâtel i fins 1929 va repartir les seves activitats entre Neuchâtel i Ginebra. També estava molt ocupat amb els seus treballs d’investigació, el primer dels quals estava compost per dues línies d’investigació. En primer lloc, va fer algun treball preliminar respecte de les reaccions del nen en front els canvis en la forma de substàncies com el fang, transformacions que no produeixen canvis en el pes ni en el volum. Però el més important entre els nous descobriments de la investigació de Piaget està representat per un sèrie d’estudis del desenvolupament intel•lectual a la infància. Aquestes investigacions del desenvolupament infantil no només van proporcionar a Piaget les dades necessàries sobre els fonaments del desenvolupament cognitiu, sinó que també van aclarir la seva concepció de problemes com la naturalesa específica de la adaptació cognitiva i la relació entre l’organització en el període sensoriomotriu inicial i els períodes següents del pensament simbòlic. Una altra important realització, va ser la represa dels seus estudis preliminars sobre els conceptes de número i quantitat. Fragments d’aquest treball van ser descrits en articles entre 1935 i 1940. El 1941 es va presentar una exposició més complerta en dos llibres. Aquests van ser importants per dues raons; constituïen una reorientació sistemàtica de la atenció cap a les construccions intel•lectuals que es desenvolupen a principis i mitjans de la infantesa.Aquests estudis van ser importants perquè van proporcionar la comprensió de les propietats estructurals del pensament. El primer model estructural va ser l’agrupament. Un agrupament és una estructura lògica-algebraica híbrida, que posseeix les propietats dels grups matemàtics que Piaget utilitza per descriure l’estructura cognitiva del nen de set a onze anys. El 1942 va publicar una descripció sistemàtica i detallada dels vuit agrupaments que les operacions concretes formen. El 1949 va seguir un tractament més rigorós dels mateixos agrupaments, juntament amb una consideració de les estructures que suposen les setze operacions binaries “interposicionals”. Per últim, el 1952 Piaget va escriure un llibre encara més difícil sobre l’estructura de les operacions ternàries interposicionals. Aquesta orientació cap als models lògic-algebraics té una gran importància per la forma i el contingut dels escrits de Piaget als últims vint anys.
Entre la seva àmplia obra, destaquen: “El pensament i llenguatge del nen” (1926), “El naixement de la intel•ligència en el nen” (1954), “Sis estudis de psicologia” (1964) i “Psicologia i pedagogia” (1970).
Jean Piaget va morir al 1980.

Etapes del desenvolupament cognitiu

Segons els estudis de Jean Piaget el nen pensa diferent de l’adult i per un procés d’adaptació a l’ambient arriba a desenvolupar totalment les seves capacitats intel•lectuals. Primer, segons Piaget, apareix la intel•ligència i després el pensament.
Piaget estudia el desenvolupament espontani de la intel•ligència i del pensament, això planteja un problema previ: la influència de l’herència i de l’ambient en les diferències de capacitat intel•lectual. Piaget pressuposa la maduració de l’organisme i la influència del medi social unida amb el desenvolupament de l’afectivitat.
Els conceptes clau de la teoria són:
1. Esquemes: són les determinades estructures mentals més importants que s’utilitzen a cada etapa o estadi.
2. Adaptació: que suposa, assimilació, la intel•ligència adapta les dades de l’experiència als seus propis esquemes; i acomodació, la intel•ligència modifica els esquemes per ajustar-los als nous elements de la realitat. La coordinació d’aquests dos moments explica el desenvolupament i progrés intel•lectual.
3. Organització: El pensament actua com una totalitat organitzada. “Adaptant-se a les coses, el pensament s’organitza; i organitzant-se, estructura les coses”.
4. Estadi: són les etapes en les quals el pensament es desenvolupa. L’ordre dels estadis no es pot canviar ja que les noves estructures han de recolzar-se sobre les anteriors. El procés es pot accelerar o retardar però requereix un temps mínim de maduració.

1r període: Intel•ligència sensoriomotriu. (dos primers anys de vida)
Aquest períodes es caracteritza per tres moments fonamentals: Al principi només hi ha actes reflexos que es basen en tendències instintives. Els reflexos es van perfeccionant i generalitzant. Després, els reflexos s’organitzen en hàbits i la percepció esdevé discriminatòria. El moviment i la percepció es coordinen i ja és capaç d’agafar els objectes que percep ( prensió). Més tard, apareix la intel•ligència pràctica o sensoriomotriu que s’aplica a manipular objectes. S’anomena així perquè només utilitza percepcions i moviments coordinats entre ells, això vol dir que no hi ha paraules ni conceptes; hi ha intel•ligència però no hi ha pensament.
- Per al nen de menys d’un any no existeixen objectes permanents, això vol dir que si se li ensenya un objecte i aquest s’amaga, el nen no l’intentarà buscar, només plorarà. El segon any adquirirà la noció de què els objectes són permanents i serà capaç d’anar a buscar l’objecte amagat; també aprendrà la noció de causalitat.
- Al principi no hi ha en el nen cap distinció entre el seu món interior i el món exterior. Però quan el nen comença a percebre un espai únic al seu entorn, el seu cos no és sinó un cos més i és capaç de distingir entre el “dintre” (del seu cos) i el “fora” (en l’espai). Així el nen supera el seu radical egocentrisme, encara que és un egocentrisme sens “ego”, i se situa en el món.
2n període: Representació pre-oparativa. (de dos a sis anys)
Imitant els adults, el nen aprèn el llenguatge. El llenguatge li permet fer intercanvis verbals amb els altres i en interioritzar la paraula sorgeix el pensament com a diàleg amb si mateix. Així sorgeixen dos nous móns, el món social i el món interior. Encara que el nen segueix sent egocèntric perquè assimila totes les seves experiències del món al model del seu món interior.
Les característiques del pensament infantil són:
- L’animisme, tendeix a concebre les coses com si fossin vives i dotades d’intencions. Exemple: Els núvols es mouen per dur la pluja. La nit és un gran núvol negre que tapa el cel perquè dormim.
- Artificialisme, totes les coses han estat construïdes per l’home o per alguna activitat que actua semblant als homes. Exemple: Qui ha fet la lluna?
- Causalitat, és amarada d’elements morals. Exemple: Els vaixells suren perquè han de surar.
- Els “Per què?” dels nens són desconcertants per als adults, perquè pregunten per la causa eficient i la finalitat. Exemple: Per què surt la lluna a la nit? Un nen podria respondre, “Surt a la nit per il•luminar els camins” o “ No surt de dia perquè ja hi ha el sol”.
3r període: Operacions concretes. (de set a onze anys)
El nen esdevé capaç d’una certa “lògica” amb el començament de l’edat escolar i la conquesta de l’ús de la raó. Adquireix la capacitat de fer operacions mentals, que són concretes: opera amb objectes que puguin ser percebuts i manipulats. El nen pensa “amb els ulls i les mans”. Aquesta possibilitat de les operacions ve donada per la reversibilitat, que es basa en la possibilitat d’invertir l’operació. Exemple: Amb una pastilla de plastilina pot fer una bola, com que la bola pesa tant com la pastilla pot tornar a fer una pastilla amb la bola. Abans dels set anys, el nen creu que s’ha modificat la quantitat de matèria, pes i volum. Amb set anys, admet la constància de la matèria. Amb nou anys, admet la conservació del pes i amb 11 anys, admet la conservació del volum. Un nen de set anys no és capaç de resoldre un problema del mateix tipus a nivell verbal sense la presència de l’objecte. Aquesta reversibilitat es manifesta a nivell social com a reciprocitat, ja que el nen es converteix en cooperatiu ja que és capaç de posar-se en el punt de vista dels altres, superant l’egocentrisme anterior.
4t període: Operacions formals. (des dels dotze anys)
A partir d’aquest moment ja és possible fer operacions no concretes, que són aquelles que no requereixen el recolzament de la percepció o de la manipulació sinó que es realitzen a un nivell verbal o conceptual. El pensament s’allibera del real-present i penetra en el camp de la reflexió, les teories i les hipòtesis. L’adolescent s’interessa per tots els problemes no actuals, sense cap relació amb les realitats viscudes diàriament o que anticipen situacions futures del món, sovint són quimèriques. Tenen facilitat per elaborar teories abstractes. La intel•ligència formal assenyala l’arrencada del pensament. Però existeix un egocentrisme intel•lectual de l’adolescència que es manifesta amb la creença en l’infinit poder de la reflexió, com si el món s’hagués de sotmetre als sistemes i no els sistemes a la realitat. Posteriorment, l’egocentrisme metafísic troba la seva correcció en una reconciliació entre el pensament formal i la realitat; l’equilibri s’assoleix quan la reflexió comprèn que la seva funció no és de contradir, sinó d’interpretar l’experiència.

Etapa pre-operativa

a) La transició al pensament pre-operatiu
Durant l’etapa pre-operativa el nen que havia estat un organisme que les seves funcions més intel•ligents eren els actes sensoriomotrius ara és transformat en un que les seves cognicions superiors són manipulacions de la realitat, interiors, simbòliques.
Hi ha dos preguntes principals al voltant de les quals gira l’explicació. Primer, què és precisament la representació i quines són les seves característiques? I segon, com o per quins mitjans el nen sensoriomotriu es converteix en un manipulador de representacions?
La naturalesa de la representació
Segons Piaget, el requisit principal de la representació és la capacitat per distingir els significants dels significats i així poder evocar a un per referir-se a un altre. La capacitat generalitzada de fer aquesta diferenciació és anomenada per Piaget “funció simbòlica”. Encara que el nen sensoriomotriu mostra una espècie de conducta de referència no és capaç de fer la genuïna distinció entre significant i significat que és el que defineix la possessió de la funció simbòlica.
La intel•ligència representativa, gràcies a la possessió de la funció simbòlica, és molt diferent de la intel•ligència sensoriomotriu. En primer lloc, la intel•ligència sensoriomotriu només és capaç d’enllaçar una a una les accions successives o els estats perceptius amb els que es relaciona. Per una altra banda, el pensament representatiu té la possibilitat d’aprehendre d’una manera simultània en una síntesi única, interna, una sèrie complerta de fets separats. És un mecanisme molt més ràpid que pot recordar el passat, representar el present i anticipar el futur en un acte organitzat i breu. En segon lloc, la intel•ligència sensoriomotriu com és una intel•ligència de l’acció està limitada a la persecució de les metes concretes de l’acció abans que a la troballa del coneixement o la veritat com a tals. Per la seva mateixa naturalesa, el pensament representatiu pot reflexionar sobre l’organització dels seus propis actes mentre aquests s’apliquen a les coses i no només limitar-se a registrar l’èxit o el fracàs empírics. En tercer lloc, el pensament representatiu amb el temps pot estendre el seu abast molt més enllà dels actes presents.
El fonamental d’aquesta llibertat respecte de la realitat concreta és la manipulació simbòlica d’entitats que no són representables mitjançant imatges, per no dir tangibles. I per últim, la cognició sensoriomotriu ja que està basada en les accions en la realitat i no en les representacions de la realitat, és forçosament una cosa privada, individual, no compartida. Per una altra banda, la intel•ligència conceptual es pot socialitzar per mitjà d’un sistema de símbols codificats que tota la cultura pot compartir.
El desenvolupament de la funció simbòlica
Segons Piaget, el nen adquireix la funció simbòlica a través de desenvolupaments especialitzats d’assimilació i d’acomodació. L’aspecte fonamental de l’argumentació de Piaget és que l’acomodació com a imitació és la funció que proporciona al nen els seus primers significants, aquells que poden representar-li interiorment el significat absent. El que succeeix és que el creixement de la capacitat d’imitar amb el temps permet al nen fer imitacions tan internes com externes. Pot evocar en el pensament imitacions fetes en el passat sense realitzar-les en la realitat. Aquesta imitació interna té la forma d’una imatge i aquesta imatge constitueix el primer significant, el significat de la qual és l’acció, objecte o paraula de la que la imatge és una rèplica reduïda. Un cop té aquesta capacitat pot fer servir les imatges significants com esbossos anticipatius d’accions futures. Originàriament, l’acomodació es pot considerar com un procés passiu que consisteix en ajustar el subjecte a l’objecte. Piaget diria que una acomodació simple és una espècie de negatiu fotogràfic de l’objecte al que s’acomoda. I per una altra part, la imatge imitativa evocada actua com un esbós que pot orienta l’acció futura, les acomodacions del passat són evocades al present com imatges interiors, i a la vegada, són els mediadors anticipatius de les accions que encara no s’han efectuat.
La descripció del paper de l’assimilació en el desenvolupament de la funció simbòlica, és senzill. L’assimilació proporciona el significat el qual es refereix el significant, derivat de la imitació. Piaget ho sintetitza de la següent manera: La diferència entre l’equilibri sensorio-motriu i l’equilibri representatiu és que, en el primer, l’assimilació i l’acomodació sempre tenen lloc en el present, mentre que en el segon les assimilacions i les acomodacions anteriors sempre es barregen amb les del present.
Piaget extrau dues conseqüències importants sobre l’evolució del comportament simbòlic. En primer lloc, gran part de les dificultats que el nen s’enfronta al voler tractar de conèixer simbòlicament el món és el resultat de les complicacions de l’assimilació i l’acomodació que hem descrit. El nen no només té que equilibrar assimilacions i acomodacions relacionades amb el camp del present sinó que també té que equilibrar les relacionades amb els esquemes simbòlics. Una de les moltes expressions d’aquesta dificultat és la tendència dels nens petits a vacil•lar entre el joc, la imitació i la intel•ligència adaptada. Dins la teoria de Piaget, aquestes vacil•lacions són degudes a algunes pertorbacions en l’equilibri de l’assimilació y l’acomodació. La segona conseqüència té una major importància general, però abans d’això és necessari realitzar una distinció terminològica. Piaget distingeix dos tipus de significants. Hi ha signes que el seu significat és socialment compartit i són arbitraris en el sentit que no tenen una semblança sistemàtica amb els seus significats. Per una altre banda, els símbols són significants no codificats, que normalment tenen una semblança física amb els seus significants. Piaget inclou en aquesta categoria els símbols onírics, que són les imatges-significants que el nen petit evoca en el joc simbòlic i en la imitació diferida, els conceptes que s’esforça per formar en el pensament pre-operatiu adaptat i els primers signes lingüístics que adquireix del medi social.
Piaget fa dues observacions importants. Primer, afirma que el pensament representatiu no comença amb la incorporació dels signes verbals de l’àmbit social sinó que els primers significants són els símbols privats no verbals que apareixen cap el final de l’etapa sensorio-motriu i que la seva evolució dóna lloc a la internalització de la imitació en forma de imatges-significants. Per tant, no és l’adquisició del llenguatge el que dóna lloc a la funció simbòlica. Per suposat, Piaget subratlla la importància d’un sistema lingüístic codificat i socialment compartit en el desenvolupament del pensament conceptual. El llenguatge és el vehicle per excel•lència de la simbolització sense el qual el pensament mai seria socialitzat i per tant, lògic. I la segona observació gira en torn al fet de que els primers significants tenen les propietats dels símbols privats abans que les dels signes socials. Les primeres paraules adquirides funcionen la majoria de les vegades com a semisignes, signes impregnats de les característiques del símbol privat. Aquests es refereixen els esquemes d’accions canviants més que a les classes fixes i estables de les realitats objectives.
b) La naturalesa del pensament pre-operatiu
Difícilment pot anomenar-se pensament “bo” al pensament pre-opertaiu si se’l compara amb les formes conceptuals que més tard desenvoluparà. Ara veurem quin tipus de característiques “no bones” presenta:
Egocentrisme
El nen és egocèntric en relació amb les representacions. Piaget afirma que aquesta etapa es troba a mig camí entre el pensament adult socialitzat i el pensament autístic i egocèntric del inconscient freudià. L’egocentrisme té nombroses conseqüències. Primer de tot, el nen mostra una relativa incapacitat per prendre el paper d’altres persones, és a dir, per veure el seu propi punt de vista com un entre els molts punts de vista possibles i per tractar de coordinar-los amb aquests últims. Un exemple clar, és en el llenguatge i la comunicació ja que el nen sembla que faci pocs esforços per adequar el seu discurs a les necessitats de l’oient. Hi ha dues altres dificultats que deriven de l’egocentrisme. En primer lloc, el nen no sent la necessitat de justificar els seus raonaments davants d’altres ni de buscar possibles contradiccions en la seva lògica. I relacionat amb aquest fet, troba dificultós tractar els seus processos de pensament com un objecte de pensament. Per exemple, és incapaç de reconstruir una cadena de raonaments que acaba de seguir; pensa que no pot pensar sobre el seu propi pensament. Una de les creences més fermes de Piaget és la de que el pensament es fa conscient de sí mateix, capaç de justificar-se i capaç de respectar les normes lògic-socials de la no contradicció, la coherència, etc, gràcies a les repetides interaccions interpersonals durant les que el nen es veu forçat una i una altra vegada a prendre consciència del paper de l’altre. És la interacció social la que li dóna “el cop de gràcia” a l’egocentrisme infantil.
Centració i descentració
Una de les característiques més pronunciades d’aquest pensament és la de centrar l’atenció en un únic tret de l’objecte del seu raonament en rebordoniment dels altres aspectes importants i al fer-ho distorsiona el raonament. El nen és incapaç de descentrar, de tenir en compte trets que podrien equilibrar i compensar els efectes distorsionadors, parcials, de la centració en un tret particular. Es troba confinat a la superfície dels fenòmens sobre els que intenta pensar, assimilant només aquells aspectes superficials que més criden l’atenció.
Per exemple, el nen afirma que dos recipients iguals i estrets contenen quantitats idèntiques de líquid i negarà aquesta equivalència de la quantitat després de que el contingut d’un dels recipients s’hagi traspassat, davant dels seus ulls, a un recipient baix i ample. Llavors afirmarà que el contingut en el primer recipient és major o menor que el que hi ha en el segon. Es pot centrar en el segon recipient i dir que és perquè és ample o es pot centrar en el primer recipient i dir que és perquè es alt.
Estats i transformacions
El nen s’inclina a concentrar l’atenció en els aspectes o configuracions successives d’una cosa en major mida que en les transformacions mitjançant les quals un estat es converteix en un altre. Per tant, el pensament pre-operatiu és estàtic i immòbil. És un tipus de pensament que pot concentrar-se de manera esporàdica en aquesta o aquella condició momentània, estàtica, però que no pot lligar d’una manera adequada una sèrie completa de condicions successives en una totalitat integrada, tenint en compte les transformacions que les unifiquen i les fan lògicament coherents. I quan dirigeix la seva atenció a les transformacions, el nen troba grans dificultats.
Equilibri
Una de les característiques principals és la relativa mancança d’un equilibri estable entre l’assimilació i l’acomodació. El sistema assimilatiu tendeix a partir-se i desorganitzar-se durant el procés d’acomodació a noves situacions. És incapaç d’acomodar-se a allò nou assimilant allò vell en una forma coherent, racional, una forma que permeti conservar intactes els aspectes fonamentals de la organització assimilativa prèvia. El nen no posseeix una organització cognitiva estable, duradora i internament coherent, ni un sistema en equilibri, en el qual ordenar, relacionar i fer coherent el món que l’envolta. La seva vida cognitiva, com la seva vida afectiva, tendeix a ser inestable, discontínua, canviant d’un moment a un altre.
Acció
Piaget creu que gran part de la cognició del nen petit pren forma del que ell anomena experiment mental que és un rèplica mental, pas per pas, d’accions i fets concrets. Abans que esquematitzar, reordenar i donar una nova forma als fets, tal i com fa el nen gran, el nen petit es limita a imprimir en el seu cap les successions de fets de la realitat tal i com ho faria en la conducta manifesta. D’aquesta manera el pensament és concret.Una forma que assumeix la concertació és el que Piaget anomena realisme. Les coses són el que aparenten ser en la percepció immediata, egocèntrica, i els fenòmens insubstancials (somnis, noms, pensaments, obligacions morals, etc.) són concretats com entitats quasi tangibles.
Irreversibilitat
La característica particular del pensament pre-opeatiu que Piaget atorga més importància és la irreversibilitat. Aquest concepte està estretament relacionat amb el concepte d’equilibri i com aquest és molt complex. Per definir aquest concepte podem dir que una organització cognitiva és reversible, en oposició a la irreversible, si pot recórrer un camí cognitiu (seguir una sèrie de raonaments o transformacions d’una cosa percebuda) i després fer el camí invers, en el pensament, per trobar un punt de partida que no ha experimentat canvis. A més a més és reversible si pot composar en un únic sistema organitzat a l’observar com cadascun dels canvis és anul•lat pel seu invers, assegurant així una constància o invariabilitat subjacent per tot el sistema. Per dir-ho d’una manera general, la forma de pensament reversible és aquella que és flexible i mòbil, en equilibri estable, capaç de corregir els aspectes distorsionables. Però l’experiment mental del pensament pre-operatiu, pesat, lent i concret, no és reversible, per exemple, els nens d’aquest període són incapaços de veure la invariabilitat de la quantitat d’aigua com una cosa assegurada. Els nens d’aquest període en tot moment es troben envoltats en contradiccions, ja que són incapaços de mantenir inalterades les seves premisses durant una successió de raonaments.
Conceptes i raonaments
Piaget anomena als primers conceptes primitius utilitzats pel nen, preconceptes. Aquests, tendeixen a ser dominats per l’acció i composats per imatges i concrets. Una altre particularitat és que no es refereixen a individus que posseeixin una identitat estable a través del temps i en contextos diferents, ni a classes o col•lectivitats genuïnes d’individus semblants. El nen té dificultats per reconèixer la identitat estable en mig d’una sèrie de canvis contextuals i també té problemes per veure els membres d’aparença semblant d’una classe particular com individus separats i diferents. Piaget utilitza la paraula transductiu per referir-se als tipus de raonaments mitjançant els quals el nen vincula diversos preconceptes. Aquest tipus de raonament passa del que és particular al que és particular. Centrat en un aspecte sobresortit d’un fet, el nen irreversiblement extreu com a conclusió algun altre fet que s’imposi a la seva percepció.

El joc

El joc és la principal ocupació dels nens. És tan important per ells com és el treball o una professió pels pares. En els jocs es preparen pel món real practicant habilitats motrius, aprenent a disciplinar-se d’acord amb les normes socials i imitant els rols dels adults.
Piaget va descobrir que els nens en edat escolar consideraven les regles o normes dels jocs com sagrades i immodificables, inventades pels seus pares o per Déu. Els jocs amb regles són essencialment socials i incrementen l’adaptació a les normes socials. A l’extrem oposat es troben jocs en què els objectes són símbols que existeixen només en la imaginació del nen. En aquests jocs el nen s’ocupa de la seva pròpia fantasia i no li preocupa adaptar-se a la realitat. Els símbols poden ser de fàcil identificació o poden estar molt allunyats de la realitat. Piaget va concloure que hi ha tres tipus de jocs:
- Jocs de pràctica, (llançar pilotes, pedres...) s’originen en les activitats repetides del període sensoriomotriu i la seva funció és la de desenvolupar les habilitats motrius.
- Jocs simbòlics, (construir amb peces, on les peces poden representar un castell habitat per un monstre imaginari) predomina la imaginació del nen en aquest tipus de joc, ara bé, si l’interès en la construcció és només en construir una torre complicada, llavors no és un joc sinó una activitat constructiva.
- Jocs amb normes: es basen en l’acceptació d’un consens social d’opinió. Aquests jocs ens expliquen que el joc infantil desapareix per donar lloc a jocs socialitzats, alguns dels quals es mantenen en l’edat adulta.
Aquesta activitat descansada i feliç per la diversió que li produeix, constitueix per Piaget la característica diferencial del joc en contrast amb el “treball infantil” d’acomodació a la realitat objectiva. El joc es desenvolupa lentament però s’observa a la segona meitat del primer any. Durant el segon any sorgeixen el jocs simbòlics, on un objecte es transforma en el símbol d’una altra cosa. D’aquesta manera cap al final del període sensoriomotriu, els elements d’aquest joc són clarament perceptibles en l’activitat lúdica del nen. Tracta els objectes com si fossin una altra cosa; aquesta conducta “com si” és el que caracteritza els jocs simbòlics. El que l’objecte representa pot ser molt evident o estar distorsionat. La qüestió és que el nen utilitza símbols en lloc de la cosa real que està pensant. Entre els dos i quatre anys el nen comença a projectar els esquemes simbòlics més antics sobre objectes nous. Així el nen reprodueix les seves pròpies accions per diversió o per exhibir-se davant dels altres. Després aprèn a reproduir les accions dels altres o a fer que les seves joguines reprodueixin les seves.
Hi ha un tipus especial de joc que es realitza mitjançant la simulació d’alguna cosa prohibida en la realitat, aquest tipus de joc s’anomena joc compensatori. També es presenten jocs en els quals el nen representa certs traumes de la infància com la mort i els accidents. Al reproduir-los a la fantasia disminueix el sentiment de terror i així es fa més tolerable. Els ajuda a entendre experiències estranyes o temudes. Durant el tercer any el joc de fantasies dels nens és més intens i la visió de la realitat és més distorsionada. Això succeeix perquè encara està tancat en els seus pensaments egocèntrics i ha de realitzar moltes adaptacions noves en molt poc temps. Quant més jugui el nen amb elements que suggereixin molts usos, més estimulat es sentirà per pensar alternatives. Mica en mica el seu pensament rígid i concret es torna flexible i creatiu. Al voltant dels tres anys les seves idees solen ser il•lògiques i distorsionades però cap als quatre o cinc anys tindrà més harmonia amb el món de la realitat. Les escapades a la fantasia s’expressaren en somnis o dibuixos. Però la originalitat i flexibilitat del pensament que desenvolupen, enriquirà el desenvolupament d’interessos intel•lectuals per la resta de la seva vida.
De l’assimilació egocèntrica a la cooperació
El nen elabora els seus models d’adaptació al món exterior per mitjà de la seva activitat i les modalitats successives dels seus jocs són solidaries d’aquesta elaboració. El nen primer pot entregar-se a uns jocs d’exercici, els únics presents en el període sensoriomotriu. La funció semiòtica genera un sistema de símbols i fa possible els jocs simbòlics. Aquests recorren a l’expressió de molts aspectes de la vida corrent sota una forma transposada i exagerada, i moltes vegades, per algunes de les seves característiques molt propers els somnis. Per tant, Piaget considera que el simbolisme d’aquests jocs està essencialment centrat en el jo, no solidari d’un sistema de signes socialment imposats, i sense valor adaptatiu a la realitat.
Aquests primers jocs simbòlics entre els 2 i 6 anys dóna lloc als jocs de regles i de construcció. La transmissió social dels primers, la relació més estricte amb la realitat pels segons, assenyalen el pas de l’assimilació egocèntrica a una verdadera adaptació. Els jocs amb regles són possibles gràcies a unes noves coordinacions d’esquemes cognitius interioritzats. Les formes de sociabilitat lúdica apareixen sota la dependència de les operacions intel•lectuals: desconcentració, accions en comú i intercanvis verbals permeten progressivament trobar unes formes de col•laboració, un dels camps d’aplicació i de construcció constitueix l’activitat lúdica.
El psicoanàlisis: la funció elaboraria del joc
Els treballs psicoanalítics i les reflexions de Piaget exposades a La Formation du Symbole coincideixen a reconèixer a al joc, entre altres funcions, la d’assimilació i liquidació de conflictes o dels traumes.
Si els nens poden “descarregar” les seves tensions jugant, aquesta expansió s’ha fet possible gràcies a que, en les relacions amb els altres, el joc ha adquirit significat. Inclosos els jocs d’exercicis funcionals tenen probablement també des del seu origen un valor d’intercanvi; i aquest valor sobreafegit multiplica i modula les seves possibilitats. Els nens poden “descarregar” les seves tensions jugant i aquesta descàrrega s’obté desplaçant en uns substituts els moviments pulsionals primitivament dirigits cap el seu propi cos o cap a les persones pròximes a ells, que són els verdaders objectes i suports de les seves passions. Així gràcies al joc, els nens elaboren activament les substitucions que els permeten economitzar molta energia.
En la teràpia de nens, el joc ocuparia el lloc que té el llenguatge en la cura analítica dels adults. És a dir, el joc reflexa la història del nen, no la història tal com podria registrar-la un observador exterior, sinó la seva història subjectiva. El joc espontani només compleix la seva funció si està articulat a unes experiències subjectives establides precoçment.

Entrevista a un psicòleg evolutiu

1. Per què el joc és important pel nen entre els 2 i els 6 anys?
El joc, sense cap mena de dubte és important en qualsevol de les edats de l’ésser humà. Però entenem que en aquestes primeres edats el joc ajuda el nen a construir la base de qualsevol pensament en el nen. El joc està influenciant en tots els aspectes creatius, tot el que seria les creació d’imatges mentals que constituiran el seu pensament a la curta i a la llarga. El mateix temps el joc desenvolupa el llenguatge ja que és un element comunicatiu i construirà un pensament ordenat que el porti a les relacions amb l’exterior, que constituiran una vida social que permetrà una bona comunicació, per tant un bon llenguatge.
2. Quina influència té el joc en l’aspecte cognitiu?
Realment, desenvolupar el pensament. El nen quan està jugant està realitzant accions o que copia de l’exterior i que realitza novament o desenvolupa un pensament més creatiu o imaginatiu que farà que el nen desenvolupi facetes creatives imaginant móns i situacions mentre juga i per una altre banda estarà fent hipòtesis sobre el que ell creu que està passant al seu voltant i que podrà generalitzar-ho a altres situacions. Per tant el joc és indispensable en la vida de qualsevol nen. Un nen que juga és un nen que construeix el seu futur i el seu pensament.
3. Quina influència té el joc en l’aspecte social?
En un nen petit, el joc d’entrada és molt egocèntric i desenvolupa totes les capacitats que el fan estar molt actiu en el que té a veure amb el seu pensament i imaginació, però d’altre banda el joc posa’t en una situació de convivència també és molt important. Permet “l’estira i afluixa”, els pactes implícits o explícits entre els pares i el nen, que un nen tingui que jugar amb les situacions externes a ell i els seus desitjos més immediats i aprendre a pactar amb l’interlocutor. És un element social indispensable.
4. Quina influència té el joc en l’aspecte emotiu?
A través del joc el nen expressa situacions molt personals. El joc s’utilitza molt en psicoanàlisi com una eina terapèutica important ja que en el joc el nen reflexa les seves situacions internes, reflexa com ell es relaciona amb l’entorn i projecta les seves emocions i carències, projecta allò que ha après dels seus models.
5. Avui en dia, les teories de Jean Piaget segueixen sent vigents?Sí, evidentment. Des de la psicologia s’entén que Piaget és un gran personatge que va construir una base teòrica molt important i gràcies a això, al darrere d’ell altres han construït i ampliat allò que ell va començar. Tota la psicologia cognitiva es basarà d’entrada en Piaget ja que ha estat la base que ens ha fet entendre com el nen pensa i com va construint el seu llenguatge intern i extern.
6. El lloc on viu cada nen té alguna influència en el desenvolupament cognitiu?
Per descomptat que sí, les condicions socials i les que estimulin el pensament i el llenguatge en el nen donaren un tipus de resposta que una altre societat més pobre d’estímuls obtindrà unes de molt diferents. Però això no vol dir que els estímuls de la nostra societat siguin millors que les d’altres, el que vull dir és que la societat que estimula als nens culturalment, emocionalment i socialment donarà un tipus de característiques en un nen, mentre que aquella que sigui pobre en estímuls rebrà resultats completament diferents.
7. El joc pot servir de teràpia?
Sí, sobretot en Psicoanàlisi. Pot ser una teràpia “llegida” pel terapeuta. I per una altra banda el joc pot ser molt terapèutic, perquè tingui o no observador, el joc pot ajudar al nen a tranquil•litzar-lo, ja que jugant el nen exterioritza totes aquelles sensacions o situacions que han tingut algun efecte sobre ell, positiu o negatiu, i a emetre un tipus de missatge, a construir un pensament.
8. Quina funció té el joc en la vida d’un nen? Quina és la seva opinió sobre que “El treball sense el joc fa nens tristos”?
Té una funció importantíssima. Estic d’acord amb Piaget, el nen que no juga té molt poca vitalitat interna. És important a qualsevol edat de la vida, ja que qui no és capaç de desenvolupar aquesta faceta una mica infantil, que ens permet jugar amb la vida i jugar amb els elements que la vida ens dóna, doncs és una vida empobrida, trista. El joc porta alegria a part de tot el que ajuda en el desenvolupament cognitiu del nen.
9. En l’actualitat, s’abusa dels jocs?
De segons quin tipus de jocs potser si que se’n abusa, com per exemple els jocs d’ordinador, “la maquineta”, etc. Que aquests jocs poden tenir la seva vesant positiva? I tant, segurament. Poden ajudar també al desenvolupament de la imaginació, creació i llenguatge. Però d’altre banda, és veritat que dóna unes imatges molt prefixades. El bonic del joc és que el nen pugui construir les seves imatges mentals. L’aspecte negatiu d’aquests jocs segons la meva opinió és que tenen la vessant “d’adormidera”, de posar el nen en una situació que no molesti socialment, que estigui eternament entretingut, que estigui després d’una situació de més compromís familiar. Perquè està ell i el seu joc, apart de tot el que seria comunicació, interacció i vida familiar.
10. Quins tipus de jocs hi ha? Quins són els més importants?
Moltíssims, però els jocs que reprodueixen la vida són dels més importants, aquells que fan ús dels elements quotidians de la vida del nen, ja que construeixen o reconstrueixen el seu fer de cada dia i posen els rols de les persones en el seu lloc, fan entendre al nen quins són els rols de cadascú dels que l’envolten. També ho són tots aquells jocs que recauen sobre el pensament lògic, com per exemple el joc de dames, d’escacs, el parxís, etc, que ajuden a desenvolupar un pensament més lògic i racional.
11. Els videojocs entrarien en el tipus de jocs que ajuden el desenvolupament cognitiu del nen?
Sí, entenc que si, però tot i així, parcialment. Gràcies a aquests jocs els nens segurament desenvoluparen unes facetes del pensament, que el fan desenvolupar estratègies, recursos, formes d’escaquejar-se i d’entendre que un pot ser més trampós que un altre o que pot aconseguir el fi proposat a partir d’establir estratègies. Però d’altre banda perden el que seria l’aspecte més fantasiós o creatiu perquè per molt que promoguin fantasia, és una fantasia molt feta i establerta.
12. Què n’opina sobre la pràctica de deixar de jugar els nens només a canvi d’alguna cosa, per tant com si el jugar fos un premi?
Crec que d’entrada està bé que els pares estableixin pactes amb els nens, però fins a cert límit perquè els nens tenen unes obligacions que han de complir i han de créixer en la responsabilitat de les seves obligacions.
Per tant, “nen si fas allò tindràs això, un joc” em sembla un absurd, el joc és bonic per si mateix i és molt important en la vida d’un nen però tot i així el nen ha de saber que ha de complir amb les seves obligacions. Una altre cosa és que davant de nens que tinguin certes dificultats el reforç positiu que nosaltres puguem aplicar estigui relacionat amb algun tipus de joc. Però llavors tinguem-ho molt clar, són coses diferents.
13. Com enfoquen el joc i la seva influència cadascun d’aquests corrents: Psicoanàlisi, Psicologia cognitiva, Psicologia conductual, Psicologia sistèmica i Psicologia humanista?
La Psicoanàlisi en nens ha fet servir sempre el joc i a través del joc la paraula i a través de la paraula la projecció, aquests seran els elements importants que després s’han de saber desxifrar, podent-l’hi així retornar els elements que ell projecta a través del joc i tornar a les seves emocions que és el que sobretot interessa en el Psicoanàlisi.
La psicologia cognitiva el joc ajuda a desenvolupar el pensament del nen però en aquest cas utilitzarà un altre tipus de joc, un de més lògic, més matemàtic. Encara que el joc de la vida i la societat també l’ajuden a veure quines són les lleis que mouen la naturalesa i les accions humanes.
En la conductual el joc modifica la conducta, llavors el reforç positiu a lo millor pot ser la utilització d’un joc. Però tinguem clar que el que estem fent és modificar la conducta, qeu estarem donant premi o càstig.
Des de la sistèmica entendrem el conjunt social i la vida familiar, i a lo millor podrem proposar a aquella família la utilització del joc millori les relacions familiars. Ja que el joc pot ser un element aglutinador de les persones que constitueixen una família.
Des de la humanista estarem buscant les relacions humanes que s’estableixen entre les persones i a lo millor el joc pot ser un transmissor de bones relacions amb les persones, com ho poden ser també els contes.